le Pau poeta



Una tarda, asoleiada, en Pau un nen de cicla mitxa, estatura tranquila, i peus podents,
va dicidir que seria poeta, els seus pares eren fora i no tornarien fins a les 9’00h així que va decidir anar a la bibloteca a vera que i tobava i entre llibres i llibretes si va trobar un llibre que deia aixi: que has de fer per ser poeta ?
aquest va decidir i s’el va enportar. El llibre deia així , 1 er pas
per ser poeta, posar-te sota d’un arbre amb un paper i un llapis. En pau va agafar un llapis i un paper i va anar a sota un ...........un.........un.........ai ! es que en pau vivia a la ciutat i com que en el seu barri “pauelandia” noi hi havien arbres es va posar sota un edifici, va continuar llegint; el llibre deia: has de buscar unes flors per inspirar-te . En Pau va mirar però va veure papereres, cotxes, camions i cacas de gos. El llibre deia:despres has d’olorar les flors i amb un animalet al costat començar a escriure. En pau que havia anat a comprar unes flors va agafar el primer gos que va trobar i el va obligar a quedar-se amb ell.



Despres va probar d’escriure pero no va poder, perque sentia: brrrrrrrrrrr! mmmmmmm! pip pip pip !!!! nynynynynaaaaauuuunnnn! fiun ! guapa guapa !
un poquito de dinerooooo porfavor....... no no no no creuis el carrer marta!!!!!!
un moment es deixa el canviiiii !!!! al ladron, al ladron, al ladron !!!
Llavors al final del carrer va veure un edifici que deia: EL WEB DE L’ AJUNTAMENT hi va desidir de anar a donar una ullada abera que hi trobava, i si li donarien algu o li ensenyarien algu.
Total que a l’entrada hi havia un senyor amb uniforme, que no el va veure i en Pau va passar, quan va entrar a una sala i a la dreta i tenia taules amb ordinadors a l’esquerra mes portes i sales.
De sobte se li vadirigir una noia que li va dir:
- hola, em dic lidia i tu ?
- jo , pau ! va contestar i llavors totom es a presentar hi havia la sonia, l’alecs , l'oriol, la Berta, el chris, excepte una noia que li a cridar molt l’atenciò perque es va quedar assentada i no va anar a saludar, i el pau es va dirigir a ella, semblava molt seriosa, pero es deia Montserrat i es van posar a jugar i es van fer molt amics.
En pau s’ho va passar molt be aquell dia i va aprendre que ara podia fer un poema i que no necessitava el llibre per a res, i que l’unic que nessecitava era una miqueta de felicitat i res mes. Ara quan en pau veu un dels cartells de bcn t’escolta s’emosiona i somriu.




Dedico aquest conte a la gent que hi surt com la berta la lidia la monserrat el chris la sonia, i l’alexs i l'oriol que no i surten pero elsi dedico igual, i a la gent que ha entrat al meu bloc.
sobretot als meus pares,amics, tiets i al meu tiet ramon lopez que va ser el primer a escriurem al bloc